En aquest espai podeu publicar els vostres comentaris, reflexions, etc. entorn l’experiència de Medea (a la carta).

10 Responses to “Comentaris espectadors”

  1. medealacarta Says:

    L’ impacte causat ha anat en augment, ha sigut com si haguessis plantat una llavor que va germinant i fent la seva feina, no ho sé definir més bé, però és com si en mi, hi hagués quedat una presència de Medea que m’acompanya des d’aleshores.
    Penso que es un treball excel·lent, tant a nivell de profunditat, de risc, d’execució minuciosa. Lourdes

  2. medealacarta Says:

    Tot plegat em va fer contenir força la respiració i va posar-me en alerta, vas fer que no perdés cap detall dels teus moviments. Hi vaig connectar molt.
    Per mi creaves com una idealització del cos de la dona, amb la seducció, que després qüestionaves i va agradar-me la manera de mostrar-ho. Mar

  3. medealacarta Says:

    Em va impactar molt quan, a la tercera part, la nina comença a pujar-se també els vestits. Per mi li va donar sentit a la primera part i tancava d’alguna forma amb un dels sentiments més clars que per mi transmeties. Una espècie de vulnerabilitat, desgarro, exposició i per què no, provocació, de la dona. Isabel

  4. medealacarta Says:

    El cos, la seva presència en aquest solo, la no imposició, la mostra, la força i la vulnerabilitat, lo humà i lo inhumana-alien, lo tòpic i superficial i lo essencial i natural. Un cos, un ésser humà que m’ha mostrat mil cares.
    La cara tapada, desinflada, d’esquenes a nosaltres, i també, més tard, el teu sexe tapat. Això em fa veure una dona anul·lada, sense identitat, privada de seduir, de mostrar que és dona, que queda como un tros de carn sense vitalitat.
    En la segona peça el que em va arribar és una dona totalment perduda. Acostumada a fer servir unes armes que de cop i volta ja no són ben vistes sinó malvistes i ja no li serveixen. I ves per on que són les armes que la fan una dona, un ésser humà i viu.
    És un solo de veure poesia, veure quadres. Montse

  5. Antje Lea Schmidt Says:

    I saw Esters Medea in a Berlinhome. It was amazing!It was only today, that I remembered Esther and me carrying the bench from one kitchen to another. Walking through Berlin with this bench, which provided the space for the very touching moments, that followed, created by Esther. This world of Medea in different times and layers catched my attention so intense, that I still have a clear feeling of it. Thank you Esther:)

  6. Lourdes RG Says:

    La nena…l’Esther…Medea. Miro…qui veig? la nena? l’Esther? Medea? Què entenc? l’armonia… la poesia…el moviment.Què sento? admiració… valentia, secreta envega. Qui és? … És Medea. S’acaba…qui és? la meva nena

  7. Victoria Arthaud Says:

    Des de fa segles, concretament des de l’època de Sòfocles i Eurípides (s.V a.c) , fins arribar als nostres dies, el teatre ens ha ofert una llarga panòplia de representacions del mite de Medea sota diferents punts de vista i propostes teatral.

    L’ altre dia quan vaig veure Medea (a la Carta), interpretat per Ester Freixa, vaig pensar que era realment un repte teatral amb nous jocs escènics, que ens porta, sense cap altre sortida, a debatre i a reflexionar sobre varies qüestions entorn del teatre. Com per exemple: la representació del Mite i quin paper té el cos, així com l’escenari.

    En primer lloc el públic forma part de l’escena, ja que traint al teatre convencional, l’espectador i l’actor comparteixen el mateix espai, la mateixa llum. Tan sols mig metre separen l’artista i el públic, no hi ha cap barreja emocional entre les dues entitats (espectadors i actor). Les tensions, els sentiments circulen lliurament entre ells.
    Hi ha un gran silenci dins la sala. Només es sent la respiració dels espectador que van marcant el ritme de les escenes. Aquest ritme s’accelera fins culminar amb el clímax de la obra, quan Medea, tira el seu nen i desafia a la gent amb la seva mirada.

    I en segon lloc, Medea es troba completament nua. El cos, orgullós de ser el que és, balla conjuntament amb aquest silenci. S ‘estableix un diàleg sord entre els espectadors i l’actriu. Aquest dialeg és la clau del espectacle: dels moviments del cos, emanen els sentiments. Sense cap mena de dubte aquest cos ens parla, ens revela diversos sentiments com el maternal, la decepció, l’odi i l’ amor.

    Podem dir que molts segles desprès de les primeres representacions de Medea, on veiem una escenificació amb màscares (recordem que llavors les dones tenien prohibit fer teatre)l’ahir home emmascarat s’ha sustituït per una avui dona actriu que s’ha mostrat sense màscares ni res semblant.
    .
    Esther Freixa ha sigut capaç de trencar el clixé del mite, que seguiex encara a dia d’avui, atrapat dins del marc del tradicionalisme.

    V.A

  8. Anto Says:

    Estoy impaciente de ver el espectáculo, he visto ya las películas de Pasolini y Von Trier, Medea es un gran personaje y una grande apuesta de tu parte, Ester. Siempre hay que volver a los clásicos con la mirada de hoy.

  9. Esther Says:

    Sí…hay momentos en los que mirar atrás va bien para entender y situarse. Las películas de Pasolini y Von Trier son apasionantes, han sido un precioso referente. Mi propuesta, se trata de una aproximación, no tanto de un espectáculo…aunque las piezas estan elaboradas y acabadas, hay mucho que sigue todavía abierto…quizás para que pueda llevar a otro lugar…veremos!

  10. Juan Carlos Says:

    El més dur és saber que en realitat la qüestió plantejada és senzilla però el dolor que genera té unes ramificacions molt complexes. La presó del cos vist des de les convencions socials és realment dura i absurda. Aquesta absurditat queda nua a quatre pams de tu com a espectador de “Medea (a la carta)”. I tot és dolorós i ridícul, fent-ho encara més dolorós. La vida encartronada per la por, pel neguit de la diferència, la manca d’autoestima, ens fa anar cap un aigualiment de l’existència. El cos no frueix i la ment queda atrapada en la seva trampa. Necessitem els mites? Sí, serveixen per reafirmar-nos en les convencions. Medea era una bruixa, traïdora, boja? Bé, aquesta és la imatge creada pels qui no entenen la vida més enllà de l’acceptació de les convencions.
    Esther fa una proposta viva i comprova la imatge que el públic té d’ella, fent-la renéixer.

    I si t’hi enfrontes, tu reneixes amb ella.

Leave a Reply