Què ens queda del mite?

Medea (a la carta) és la recerca d’una memòria a través de la qual puc qüestionar-me i situar-me en la contemporaneïtat. Què ens queda del mite? O què som del mite? Nosaltres hem creat els mites i ho hem fet en base a alguna cosa. Com ara, des de la distància ens hi reconeixem? Com els hi hem canviat les formes i els contextos deixant però que l’essència perduri? És aquesta particularitat que ens lliga i esclavitza? Podem desfer-nos dels clixés per anar a descobrir el que realment som?

Dialogant amb Medea descobreixo que no tot és tant evident com sembla. Que hi ha molts racons amagats, inclús perduts, que contenen molta informació que no és present. D’on ve doncs el conflicte que ens atrapa? Només de la ignorància? Potser sí…

Amb aquesta recerca vull obrir mirades sense por i veure reflexes en miralls insospitats. Buscant una identitat desconeguda i procurant comprendre la que ja conec, em capbusso en aquest diàleg amb aquesta gran dona, Medea. Que és llunyana i alhora conviu en cadascuna de nosaltres, doncs els cossos guarden memòries i les generacions les traspassen les unes a les altres.

Hi ha llocs on tots ens hi podem reconèixer. Aquests llocs s’anomenen mites.

Esther

2 Responses to “Reflexions-Notes”

  1. Iolanda Says:

    Una…dos…tres…quatre…
    Tantes dones…
    Tantes i tantes dones compartint un espai en comú…
    Tant comú com atemporal.
    Un cos i un ànima sota de la mirada i la presència
    de cadascuna de nosaltres;
    Tot d’una….
    de dos,
    de tres…
    de quatre.
    Totes les dones i només una envolcallada en una mateixa essència..
    Sentint-se, vibrant-se, tocant-se, desitjant(se) ser trobada,
    per una mateixa més que per qualsevol altre,
    La Medea que es busca i no es troba,
    que agrada i no s’agrada,
    que es dóna sense demanar rebre,
    que se sent quan s’oblida de com ha sentir-se,
    Aquesta Medea plena de càrrega emocional,
    Plena de formes incorformistes, plena de formes deformades,
    Tirant de l’estret fil incapaç de delimitar la sinceritat orgànica de la follia,
    De la follia que expressen uns ulls,
    un cos
    que s’enfronta, valent,
    Mentre la boca,
    senzillament,
    calla.

  2. Agnès Says:

    Jo no puc deixar de relacionar l’Esther amb Medea perquè ella dóna vida a una història a través d’una narrativa plàstica tan austera com impressionant.
    De la protagonista de la història sabem que es diu Medea, però en general poc sabem de la llegenda que la envolta, millor dit, no hem fet mai una reflexió profunda vers el mite i molt menys ens hem preguntat com i quan les històries es transformen en experiències humanes, l’Esther sí.
    En quin moment de l’obra es fon Esther- persona amb Medea-mite ? Quan apareix el cos, sens dubte, nu, com la pròpia veritat. De les peces degustades en la carta de l’Esther, rescato que el cos, com a màxima expressió de la nostra sexualitat, és un factor identidari ineludible i un mecanisme clau en el desenvolupament de la tecnologia del poder. Perquè la sexualitat és el nexe, i la prova fàctica, de que entre ment i cos hi ha alguna cosa més que una relació amorosa, hi ha una relació de constant interdependència.
    La revisió que fa Esther del mite de Medea no em deixa indiferent, m’obliga a pensar. I el que és horrorós és que em fa pensar amb mi, amb clau de persona però amb pell de dona! Què faria jo per zelosa, o per amor, mataria ma pròpia filla? No ho vaig fer, metafòricament, quan la vaig parir, o quan ja criada la vaig haver de deixar partir ? Qui desperta les meves passions, perquè sovint no sol no m’entenc sinó que em barallo amb el món?…
    No, no és còmode exposar-se a la Medea d’Esther, en canvi és bellíssim el diàleg que s’estableix entre el cos i les emocions, la complicitat entre la gent que assisteixen a una obra on el debat està servit, el sentiment de col•lectivitat que es desprèn quan t’adones que en definitiva formes part d’alguna partícula narrativa en la història de mite.

    Gràcies Esther per l’esforç.

Leave a Reply